El culte a Maria té una llarga història dins del món cristià i cada regió l’ha revestit amb les seves particularitats. La cristianització de les nostres terres al final de l’Imperi romà va convertir els santuaris pagans en temples cristians, edificis que mica a mica es van anar omplint amb imatges bíbliques, de Maria i dels sants, com ho podem veure a les catacumbes. Des del s. XI a l’occident  Maria es presentà com a reina, asseguda damunt d’un tron i amb l’Infant a la falda. Simbolitzava la preponderància del poder eclesiàstic damunt del civil a la lluita entre aquests dos poders. Des del s. XIII i amb el creixement de la cultura burgesa, el culte a Maria es multiplicà al dedicar-se-li moltes esglésies i catedrals, entre elles la gironina. La figura de Maria reina va ser substituïda per la de Maria intercessora, dreta amb l’Infant damunt del braç. Més endavant, als segles XVI i XVII amb la Contrareforma i el barroc, es difongué la imatge de Maria triomfadora damunt de turcs, protestants i heretges, a més a més de vencedora del pecat. Maria està dreta damunt l’esfera terrestre, aureolada i envoltada d’angelets, i a vegades trepitjant una serp. Es el que podien contemplar els mestres de capella gironins en mirar l’altar de la Puríssima,  inaugurat vers el 1710. A Girona, a més dels canvis apuntats, les discussions entre franciscans i dominics sobre el misteri de la Immaculada van ser tan intenses que el 1395 el rei Joan I va ordenar a les autoritats que expulsessin de la ciutat a tots aquells predicadors que en dubtessin. Aquests antecedents ajuden a comprendre l’abundor de partitures marianes que els mestres de capella ens han deixat.  Algunes de les partitures del present CD es deurien interpretar a les anomenades “siestes”, concerts públics de pagament que la catedral oferia, en determinades festes i generalment a primera hora de la tarda. Cap partitura, però, ens indica que hi anés destinada.  

*1. Hola, zagalejos.  Gaz va compondre aquesta singular obra bilingüe els primers anys de la seva estada a Girona, vers el 1690, quan el món culte gironí transitava del català al castellà que trobem en els vilancets tot just arribats de la cort de Madrid. El refrany és en castellà, mentre que les coples són en català, amb text molt senzill i entenedor. El marc musical i el text són bucòlics: els pastors són gent senzilla que van a l’establia de Betlem i feliciten –a la catalana– a l’Infant. El refrany consta d’una breu entrada del cor, seguida d’un llarg solo de soprano i després torna la resposta coral. En ser un text bilingüe, la resposta a cada cobla és una paraula buida de significat que va bé per als dos idiomes: luleta, lulà. El conjunt és una composició diàfana de melodia popular sense les complicacions artificioses de la música barroca. 

*2. Que si al alba celebras.  Aquesta obra de Gaz  és un to a quatre veus a la manera antiga, lenta i solemne. La destinació inicial, eucarística, va ser canviada més tard per la de la festa de la Immaculada, segurament amb pocs canvis en el text. Aquest poema barroc utilitza imatges retòriques i al·lusions simbòliques complicades, com la de l’aurora del primer dia de la Puríssima, perquè en aquest dia s’inicià el procés de salvació de la humanitat. La soprano presenta un tema que les altres veus reprenen tot barrejant-se les unes amb altres de manera molt tècnica, amb subtils canvis de ritme. És una petita joia musical.

4. Letanía a Nuestra S[eño]ra. Les lletanies són una pregària repetitiva molt antiga, provinent de les religions grega i romana i incorporada molt aviat al cristianisme. A l’occident europeu un dels monestirs difusors d’aquesta pregària fou el santuari marià de Loreto, a la Itàlia central, i per això aquestes lletanies porten el nom de lauretanes. La present versió prové de la basílica de St. Feliu de Girona on es cantaven alguns dimecres de l’any. La seva música, anònima, és relativament senzilla, basada en la repetició d’una melodia entonada per un solista i resposta pel cor amb lleugeres variacions melòdiques i rítmiques. Aquests artificis musicals eviten la monotonia i atorguen un cert ritme a l’obra, de la mateixa manera que ho fa la supressió diversos cops de la resposta “ora pro nobis”. Pot datar-se possiblement del primer terç del segle XVIII.

5. Veni sponsa Christi.  Milans va adaptar aquesta breu antífona llatina a la celebració litúrgica de vespres de la Verge Maria, cantada dins el cor dels canonges de la catedral gironina a la darrera hora de la vigília d’una de les festes litúrgiques marianes, sense indicar a quina d’elles anava destinada. Aquest text ha estat musicat per altres compositors abans i després de Milans, doncs ha estat considerat adient per expressar les relacions místiques entre Maria i el seu Fill. El solista inicia el cant sol·licitant l’arribada de la seva esposa de manera força descriptiva, amb una melodia galant que es repeteix durant tota l’obra amb abundor de llargs melismes, recurs musical prohibit en altres indrets.

6- Specie tua. Aquesta breu antífona a solo es una versió gironina d’un text llatí musicat molts cops arreu d’Europa amb diverses finalitats litúrgiques, des dels oficis litúrgics propis d’algunes santes fins a algunes festes marianes, com ara les de l’Assumpció, la Purificació, etc. Els detalls de la seva utilització a Girona ens són desconeguts. El text prové d’un verset del salm 45, però tret del seu context original. El seu estil musical ens apropa al de Francesc Juncà, amb un ritme alegre que acaba amb un final de lluïment vocal.

 7. ¡Cielos! ¿Qué suspiras?  L’autor anònim d’aquesta obra singular ens ha deixat un text molt culte amb trets populars: no és usual trobar les floretes que l’autor dedica a Maria, i menys encara trobar acudits geogràfics com ara el de comparar Judea amb la Manxa. El seu text comenta la bellesa física de Maria i alguns aspectes de la seva figura i acaba dient que no és broma el que canta. Comença amb una breu introducció musical a càrrec dels solistes, basada en arpegis descendents seguits del tema que la soprano canta a solo, la bellesa física de Maria – que me lleva esta Niña los ojos– i continua amb la resposta del cor. El diàleg entre les diverses veus segueix però amb frases musicals més curtes. L’obra és una mostra molt aconseguida del barroc musical central que trobem a Girona, amb la seva característica persecució de veus. Pot ser atribuïda a Francesc Soler, actiu entre 1682-88.

8. Dignare me. Aquest breu solo anònim es cantava a la darrera de les hores canòniques a les festes litúrgiques de Maria. El  text, atribuït al franciscà del s. XIII Duns Scot, és la pregària d’un devot que demana de poder-la  lloar i defensar. Musicalment el continu  –orgue i violoncel–  presenta la melodia que repeteix el solista tot iniciant un enginyós diàleg entre ells que perdura fins al final. Aquesta contraposició entre el solista vocal i els instruments del baix continu és una de les gràcies d’aquesta curta composició, que podem datar vers el 1770, ja en període preclàssic i d’estil operístic.

9. Quae est ista?  Breu antífona de l’ofici litúrgic del dia de l’Assumpció de Maria  – el 15 d’agost– cantada originalment per dos dels escolans de cor amb acompanyament de continu – en la present gravació: orgue, violoncel i llaüt–. El seu text es troba a molts cantorals medievals per tota Europa. Es un text que compara la bellesa de Maria amb la del sol i la de la ciutat de Jerusalem. El continu inicia l’obra exposant la melodia repetida diversos cops per la soprano i el contratenor, que van jugant amb ella mitjançant diversos artificis musicals. Es una petita joia que podem situar a l’inici de l’arribada del preclassicisme a Girona en temps de Francesc Juncà, vers 1775. El desgast de les particel·les indica que va ser utilitzada tot sovint. 

 *10. Jácara. La jàcara era un ball de bergants que el Gaz jove va utilitzar com a model per compondre aquest obra dedicada a la Immaculada quan era mestre de capella de Mataró, abans del 1690. La forma musical és la d’un to a 4 veus amb refrany i moltes coples, de text rebuscat i alhora poc convencional. El text explica amb imatges enginyoses i diàlegs artificiosos de caire popular la singular Concepció de Maria, seguint els models marians de l’època. La música és de ritme viu, com correspon a un ball popular de gitanes, sense les complicacions de la polifonia barroca, però amb les hemiòlies rítmiques pròpies del barroc hispànic.

11. Enigma misterioso.  Cantata tardana de Gònima que mostra com aquest gran compositor va saber adaptar-se als nous models musicals arribats a Catalunya des de Nàpols, abandonant els antics vilancets. El text és molt complicat, basat en antítesis artificioses, pròpies del barroc, amb un vocabulari rebuscat i explicacions insòlites: el color de la llum solar és poca quan se la compara amb la blancor immaculada de Maria. Gònima potser va inspirar el seu text en contemplar el retaule de la Immaculada situat a l’entrada de la catedral gironina, on Maria està envoltada de raigs solars. L’inici de la peça ressalta la paraula “misterioso” amb una harmonia tensa. Les tres estrofes inicials alternen el cor– a la primera i tercera– amb la soprano a l’estrofa central, amb un ritme solemne que es torna més viu a cada estrofa. El recitat, de melodia simple, va seguit de l’ària amb un diàleg singular entre la soprano i el continu, de ritme àgil i graciós, on cadascun repeteix a la seva manera l’alegre melodia inicial. El cor final, lent i solemne, ressalta el contingut enigmàtic del títol “ el color, que es de luz, parece sombra”: la Immaculada és tan brillant que la llum natural sembla ombra.  

Interprets

Partitures provinents de l’arxiu capitular actual de la catedral de Girona,  excepte les indicades amb * que, tot i provenir del mateix arxiu, es conserven actualment a la Biblioteca Nacional de Catalunya.
Gravació en directe del concert realitzat a l’Auditori de la Devesa de Girona, el dia 3 de novembre de 2024 per Estudi de gravació: 44.1. Tècnic de so: Toni París
La3 = 415 Hz
Revisió del textos castellans: Albert Rossich
Revisió del text català: Josep Pi
Transcripció de les partitures originals: Míriam Trias i Anna Fusté
La grafia original dels poemes musicats s’ha adaptat a la del castellà actual.
Imatge de la portada: Detall del vitrall de l’Anunciació situat al presbiteri, obra atribuïda a  Guillem de Letumgard vers 1358 © Capítol Catedral de Girona
Pàgina web: Jesús del Oso
English by: Kathleen Knott
Col·laboració gràfica: Xavier Roqueta 
Maquetació: Edilínia
Textos i coordinació general: Jaume Pinyol, juny 2025
www.magirona.org